La vida dels altres…

Gran moment el meu, després de la planxa, amb un día més nuvolat que plujós.. he pensat que tenia un projecte aturat fa temps…

I no parlo del portal de comunicació, ni del blog que hi vull lligar.. ni del photosop que tinc a mitjes, ni dels quadres que vull dissenyar i penjar… nono… parlo d’un llibre del que em van plagiar el títol ja fa un temps (i alguns poden donar fe que així ha estat).. i que per por a la meva transparència, capacitat de ferir susceptibilitats i perdre amics, bons amics.. es a dir, per covardia.. mai vaig tirar endavant. Tot i què…

Tinc molts imputs que alimenten la meva ment llaminera, visions de vides, de persones amb unes situacions ben diferents, un ventall magnífic de pensaments, estils de vida, raonaments de tota mena.. alguns es persegueixen… tenen límits constants al cap, amb despedides fictícies de projectes, que fan que la seva vida esdevingui un constant d’adeus angoixants, què després veuen que no ho son (perquè la vida mai son adeus).. 

O ex-persones que fan “la vida dels altres” una constant “salsa rosa”  de comentaris, crítiques i conyes, per poder obviar les seves pròpies misèries, amb un al·licient breu i pobre sobre com evolucionen els del seu entorn per establir una comparativa que en alguns casos els matxaca i en d’altres els motiva o els consola..

D’altres els veig com esclaus de la seva parella, que pel fet de guanyar mes calerons.. sembla que tenen drets  implícits per a fer el que els rota i en canvi l’altre part acaba submís/a.. passant per “l’aro”, i fent sacrificis. En llenguatje col·loquial… “pringant”..per no se quina història de … nuse.. només sé que vaig esquivar una situació semblant fa temps i encara em felicito.. serà gent amb una cultura antiga?… qui sóc jo per a jutjar-los?… només observo i em maravello de les dinàmiques d’alguns/es.

Místics retirats apartats del mon (en algun sentit, admirables), i d’altres que ho intenten i no troben com fer-ho.. intents fallits… ganes inmenses… societat difícil, o por , o comoditat.. consciències plenes de sentit amb la voluntat tallada i el cap marejat, insatisfacció que es cobra un preu.  

També hi ha qui va del mateix pal , i aconsegueix petits progressos coherents amb la seva idea de vida, tot i què se li escapen detalls.. i es que estem tan alineats pel que està bé i pel què no… sembla què comprant-te  una bici, portant un barret, menjant vegetarià, llençant la tele per la finestra i mirant pelis extranyes i subtitulades.. esdevens gent “al marge” de la societat.. però què es això quan al final, per molt consumidor de Natura, i de incens..no ets capaç  de ser compasivament tolerant?… quan no li fas cas al teu gos? quan no t’atures a respirar la menta que tens al jardí?.. no anem bé, no?

D’altres prediquen l’amor universal…  tolerants sexuals, inhibits  fisicament, amb grups “d’amics”…, amb la vista posada al glamour què  anhelen que els envolti… i ignoren que fora del seu ego hi ha vida… i possibement es molt interessant.

Un cop algú què considerava… amiga…em va sorpendre dient què volia ser “intel·lectual” , jajajajaja, encara ric.. em va costar d’assimilar…però es una frase “memorable” que quan tinc algun moment extrany dels que tenim tots (suposo), la recordo i somric. Què punyetes es ser intel·lectual?, fumar amb pipa?  tenir cultura? envoltar-te de gent culturalment oberta? culturalment tancada?, determinada? tol·lerant?. veiem massa tele… Tinc la impressió que la gent què volen considerar-se integrada dins aquest “lobby intel·lectual”, ajajjaja… es que ric sola (sóc absurda… ho sento), de tolerants tenen ben poc.. i de llestos menys… de intel·ligents potser si… de intel·lectuals… jajajajaj.. (perdó)… ei… jo de gran vull ser intel·lectual.. punt.  Amb aquests no segueixo què no em surten les paraules…no em queden.

La part realment interesant per a mi es la gent què no s’identifica amb res. A aquets els admiro profundament. No son part de res conscientment. Ni ho volen. Què si sembles pijo… que si sembles grunge, què si tens una bici o una tele plana… què si et conectes a internet, entres en pagines de fer amics per internet o llegeixes blogs que no mira ningú, o escoltes musica xorra…

Una tele no et defineix, sino els programes que t’interessen.. un ordinador no diu res de tu.. un mp3 pot ser util o adictiu. Un bocata de calamars pot ser absurd o boníssim… penso què tot depén del moment.

Seguiría linies i linies, i sense aprofondir gens, sense donar detalls sucosos dels que justificarien la meva manera de veure les coses… això ho guardo pel peaso e-book que penso regalar a qui vulgui rebre’l, un any d’aquests… i que no tindrà aquest esperit de crítica que em caracteritza, wenu, una mica si… no ho se evitar… però mes aviat son relats d’anècdotes que em criden l’atenció cada día o cada dos… també seria una manera d’estalviar en psicolegs, no?